Doctor en Biologia, director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st i professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s'ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència i en la relació amb els processos d'aprenentatge. Ha estat també investigador a la Universitat d'Oxford i ha realitzat estades a altres universitats i centres de recerca europeus i nord-americans. Autor d’uns setanta articles científics i de vint-i-sis llibres d’assaig i divulgació, molts dels quals sobre neuroeducació. Col·laborador a diversos mitjans de comunicació, on ha publicat més de 700 treballs. Assessor en temes de neuroeducació de la International Bureau of Education de la UNESCO. El 2010 va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica, el 2018 el Premi Magisteri per la seva contribució a la neuroeducació, el 2019 la Distinció del Claustre de Doctors de la Universitat de Barcelona i el 2021 el premi ASIRE a les activitats de la Càtedra de Neuroeducació.

Francesco Tonucci és un educador reconegut i investigador associat a l’Institute of Cognitive Sciences and Technologies del National Research Council of Italy.

Ha dedicat gran part de la seva vida professional a la recerca sobre el desenvolupament infantil, analitzant el pensament dels infants, la seva interacció amb el món, les seves capacitats, les seves necessitats i els seus requeriments educatius.

És el creador del projecte internacional The City of Children, que està àmpliament estès tant a Europa com a Amèrica Llatina.

És un defensor incansable de la United Nations Convention on the Rights of the Child.

En reconeixement a la seva llarga trajectòria i a les seves aportacions a l’educació i a la innovació, ha rebut diversos premis internacionals, com ara diversos doctorats honoris causa d’universitats espanyoles i llatinoamericanes, així com el premi d’UNICEF atorgat pel UNICEF Spanish Committee l’any 2019.

Sota el pseudònim FRATO, Francesco Tonucci signa vinyetes satíriques sobre temes d’educació, la ciutat, el joc i la infància que conviden a qüestionar el sistema i a comprometre’s amb la transformació de la nostra societat.

Ha publicat desenes de títols, molts dels quals han estat traduïts a diversos idiomes.

Solange Denervaud va obtenir una llicenciatura i un màster en Bioenginyeria a l’Institut Federal Suís de Tecnologia de Lausana el 2013. Va completar el seu doctorat en Neurociència a l’Hospital Universitari de Lausana, en col·laboració amb el Centre Suís de Ciències Afectives, integrant Neurociència i educació (2014-2020). Aquest interès va sorgir de la seva primera formació com a docent a l’escola Montessori (2003-2007). La recerca de Solange se centra en l’impacte del context d’aprenentatge en el desenvolupament dels mecanismes centrals d’adaptació (és a dir, la monitorització d’errors, la flexibilitat cognitiva, la creativitat i l’aprenentatge entre iguals) en escolars i adolescents. Recentment, el seu interès s’ha ampliat a la integració de senyals cardíaques i cerebrals per investigar els processos adaptatius en adults. El seu treball combina psicofísica, neuropsicologia, electroencefalografia i imatges per ressonància magnètica. Des d’octubre de 2023, Solange és la responsable d’un projecte del Centre d’Imatge Biomèdica de Suïssa (CIBM), coordinant les diferents àrees d’especialització i tècniques del CIBM en un gran projecte de recerca que busca superar els límits en educació.

Mary Helen Immordino-Yang, Ed.D., és professora de Psicologia Humanística i professora d’educació, psicologia i neurociència a la Universitat del Sud de Califòrnia (University of Southern California, USC), a Los Angeles, Estats Units. És la directora fundadora del Centre USC per a la Neurociència Afectiva, el Desenvolupament, l’Aprenentatge i l’Educació (CANDLE, per les seves sigles en anglès). Immordino-Yang va obtenir el seu doctorat a la Universitat de Harvard l’any 2005 i va completar la seva formació postdoctoral en neurociència afectiva amb Antonio Damasio l’any 2008. Des d’aleshores ha estat pionera en el desenvolupament d’enfocaments innovadors per a l’estudi del desenvolupament socioemocional i cerebral en la infància i l’adolescència, i ha escrit àmpliament sobre les implicacions d’aquests descobriments per a la pràctica i les polítiques educatives. Ha rebut nombrosos premis nacionals i internacionals pel seu treball, i l’any 2023 va ser elegida membre de l’Acadèmia Nacional d’Educació dels Estats Units, i l’any 2025 de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.

Llicenciada en Psicologia, Màster en Neurociències i Doctora en Neurociències (2013) per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment és Professora Titular de Psicobiologia al Departament de Psicobiologia i Metodologia de les Ciències de la Salut de la UAB, professora col·laboradora del Grau de Psicologia de la UOC i professora convidada en diversos programes de màster en l’àmbit de la neurociència. Ha realitzat estades de recerca en institucions nacionals i internacionals com el PRBB, la Universitat d’Utrecht, la Universitat d’Ottawa i la Universitat de La Sabana (Bogotà). És membre del Core de Salut Mental de la UAB i coordina el conveni amb l’Institut del Son AdSalutem. La seva trajectòria investigadora se centra en la neurociència de l’aprenentatge, la memòria, la plasticitat cerebral i el neurodesenvolupament, participant en diversos projectes de recerca i transferència en aquestes àrees. Ha publicat prop d’una cinquantena d’articles en revistes especialitzades nacionals i internacionals i és coautora del llibre 10 idees clau sobre neurociència i educació.

Formadora, conferenciant i examinadora de l’AMI, Baiba Krumins Grazzini és directora de la formació d’educació primària a la Fondazione Centro Internazionale Studi Montessoriani (Bèrgam, Itàlia), un centre de formació AMI fundat per Mario Montessori l’any 1961.

Està vinculada al curs de formació AMI d’educació primària de Bèrgam des de 1975, va esdevenir formadora AMI d’educació primària el 1986 i directora de formació el 1992.

Baiba Krumins Grazzini es va formar a Londres amb Hilla Patell i Muriel Dwyer (3-6), a Bèrgam amb Eleonora Honegger Caprotti i Camillo Grazzini (6-12) i a Washington amb Margaret Stephenson i Fahmida Malik (com a part del seu programa de formació de formadors).

A més de la seva tasca a Bèrgam, ha impartit conferències a Espanya, Irlanda, l’Índia i al Japó, on va impartir el primer curs de formació d’educació primària.

Va formar part del Comitè Pedagògic de l’AMI, actualment conegut com a Scientific Pedagogy Group, des de 2004 fins a 2013, i també del Comitè de Materials de l’AMI durant els mateixos anys.

Adele Diamond és la Professora de la Càtedra de Recerca del Canadà en Neurociència Cognitiva del Desenvolupament a la Universitat de British Columbia, Vancouver, Canadà. Va obtenir la seva llicenciatura a Swarthmore College en Sociologia-Antropologia i Psicologia, el seu doctorat a Harvard en Psicologia del Desenvolupament, i va ser investigadora postdoctoral a l’Escola de Medicina de Yale en Neuroanatomia.
És membre de la Royal Society of Canada i ha estat reconeguda com una de les 15 neurocientífiques més influents del món.
La professora Diamond va ajudar a establir les bases del camp actualment florent de la “neurociència cognitiva del desenvolupament” i és una de les líders mundials en funcions executives, autorregulació i autocontrol. Els seus descobriments han millorat el tractament de trastorns mèdics (TDAH i PKU) i han tingut un impacte en l’educació a nivell mundial, millorant la vida de milions de nens.
Ofereix una perspectiva notablement diferent de l’educació convencional en plantejar que centrar-se exclusivament a entrenar habilitats cognitives és menys eficient i, en última instància, menys exitós que també atendre les necessitats emocionals, socials, espirituals i físiques dels nens. Ha defensat el paper del joc, la música, la dansa, la narració d’històries i l’activitat física en la millora de les funcions executives i dels resultats acadèmics i de salut mental.
La professora Diamond ha rebut nombrosos premis, incloent-hi el “Award for Lifetime Contributions to Developmental Psychology in the Service of Science and Society” (Premi a les Contribucions de tota una vida a la Psicologia del Desenvolupament al Servei de la Ciència i la Societat) de American Psychological Association, el premi més prestigiós de la International Mind, Brain and Education Society (“International Mind, Brain and Education Society’s Translation Award”) i un doctorat honorífic de la Universitat Ben-Gurion, entre d’altres.

Gustavo Deco és Professor d’Investigació ICREA, una distinció de gran prestigi, i professor catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on dirigeix el grup de Neurociència Computacional. També va ser director del Centre de Cervell i Cognició de la UPF entre els anys 2001 i 2021. L’any 1987 va obtenir el doctorat en Física amb una tesi sobre col·lisions atòmiques relativistes. El mateix any va realitzar una estada postdoctoral a la Universitat de Bordeus, a França. Entre 1988 i 1990 va obtenir una beca postdoctoral de la Fundació Alexander von Humboldt a la Universitat de Giessen, a Alemanya. Del 1990 al 2003 va dirigir el Grup de Neurociència Computacional al Siemens Corporate Research Center de Munic, Alemanya. L’any 1997 va obtenir la seva Habilitation (el màxim grau acadèmic a Alemanya) en Informàtica (Dr. rer. nat. habil.) a la Universitat Tècnica de Munic, amb una tesi sobre aprenentatge neuronal. L’any 2001 va obtenir el doctorat en Psicologia a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic. El 2012 va rebre un ERC Advanced Grant i, més recentment, l’any 2022, un ERC Synergy Grant. Els ajuts ERC mencionats són accions de finançament de la Unió Europea que tenen molt de reconeixement científic.

Bàrbara Julbe i Sallés és periodista. Actualment treballa a RAC1, on des de 2008 és corresponsal a les comarques de Girona. També col·labora, des del 2021, al Diari Ara, principalment al suplement Criatures i a la secció Estils.

Ha estat guanyadora del V Premi Carles Rahola de Comunicació Local 2014 al millor treball informatiu en premsa per la sèrie de reportatges «Quan l’edat és un plus», publicats a La Vanguardia, i el 2012 va guanyar el Premi al millor article imprès sobre Lloret de Mar pel text «Lloret amb ulls de dona», publicat també a La Vanguardia.

Ha estat professora de Comunicació Corporativa a la Universitat de Girona (UdG).

Autora de la novel·la On em portin els ametllers (Ed. Gregal) sobre la pèrdua gestacional.

Les arts tenen un paper clau en el desenvolupament emocional i cognitiu de les persones, especialment durant les etapes educatives. En aquesta conferència analitzarem com les experiències artístiques influeixen en la maduració cerebral i en la interacció entre els sistemes racionals i emocionals del cervell, posant el focus en les aportacions de la neuroeducació.

Des d’aquesta perspectiva, explorarem com la música, les arts plàstiques i escèniques, i fins i tot el moviment, la ciència i la filosofia, que són derivades artístiques del nostre cervell, afavoreixen processos com l’atenció, la memòria, la creativitat i la regulació emocional, alhora que enforteixen l’empatia i la consciència d’un mateix.

La integració de les arts en l’educació no només potencia l’aprenentatge significatiu, sinó que contribueix de manera decisiva al benestar i al ben-ser de l’alumnat, entenent l’educació com un procés integral que connecta emoció, cognició i relació.

L’aprenentatge més important de la vida té lloc en la primera infància, de manera espontània i independent, com un descobriment casual. Així, els infants aprenen a parlar i a dibuixar. Aquests aprenentatges accidentals continuen al llarg del seu desenvolupament mitjançant experiències de joc lliure, fora de casa, sense la presència d’adults, amb companys de joc.

Des de fa uns quaranta anys, aquestes experiències espontànies i aprenentatges accidentals han desaparegut, a causa de la impossibilitat que els infants surtin sols de casa.

Aquesta situació, que afecta molts països occidentals, ha provocat profunds canvis en la vida dels infants: l’augment de l’horari escolar; l’oferta d’activitats esportives i artístiques a la tarda, sempre amb un enfocament escolar i no lúdic; la presència cada vegada més significativa de la televisió en la vida infantil; un creixement exponencial del mercat de joguines; i la creació d’espais urbans dedicats al joc infantil, on els infants sempre participen acompanyats d’adults.

La privació d’experiències directes i independents als infants durant dues generacions està generant greus problemes de desenvolupament.

Avui dia, aquests problemes es veuen agreujats pels perills de l’ús del telèfon mòbil des d’edats primerenques, que tenen efectes dramàtics en l’adolescència, com l’aïllament social, la ludopatia i fins i tot el suïcidi. Amb el projecte “La ciutat dels infants”, proposem retornar als nens i a les nenes l’experiència del joc independent i quotidià amb la campanya “Jo surto a jugar”.

A l’escola, els infants no només aprenen a llegir, escriure o fer matemàtiques. També aprenen, sovint sense que ningú se n’adoni, com relacionar-se amb els errors. S’experimenten les equivocacions com a senyals de vergonya, comparació i avaluació? O bé es tracten com un pas normal i valuós en l’exploració, el raonament i la creativitat?

Aquesta conferència ofereix una perspectiva neurocientífica sobre l’escola com a entorn motivacional comparant dos contextos educatius profundament diferents: l’educació Montessori i l’escolarització tradicional. A partir dels nostres estudis comparatius, mostrem que les pràctiques educatives no són neutres des del punt de vista del desenvolupament. S’associen amb trajectòries diferents en la maduració dels circuits cerebrals implicats en el processament de la recompensa, la memòria, l’assumpció de riscos cognitius i la flexibilitat mental; mecanismes centrals per a l’aprenentatge a llarg termini i el pensament creatiu.

En particular, analitzarem com els entorns escolars que fan que els errors tinguin un cost social o avaluatiu poden modelar les expectatives dels infants, reduir l’exploració i promoure la conformitat per damunt de la innovació. En canvi, contextos com el Montessori, que protegeixen els infants del judici durant l’aprenentatge, semblen afavorir una relació més saludable amb l’error, una curiositat més estable i perfils cerebrals compatibles amb nivells més alts de creativitat.

L’objectiu d’aquesta conferència no és fer un judici moral sobre les pràctiques educatives, sinó obrir un diàleg rigorós entre la neurociència i l’educació: com podem donar suport als infants durant finestres sensibles del desenvolupament per preservar la seva capacitat d’aprendre a través de l’exploració, d’atrevir-se a equivocar-se i de desenvolupar un pensament realment creatiu?

La proclivitat a pensar i sentir profundament sobre qüestions i idees complexes és una fita de l'assoliment humà: un fonament de la societat civil i també del creixement personal. Aquest assoliment es basa en les capacitats per al pensament transcendent, és a dir, en les habilitats i disposicions d'una persona per considerar les implicacions personals, ètiques i sistèmiques més àmplies que transcendeixen les situacions i fan referència a conceptes, valors i identitats més grans. En aquesta xerrada, la Dra. Immordino-Yang parlarà dels seus estudis de neuroimatge i basats en l'aula sobre adolescents i els seus docents, demostrant com funciona el pensament transcendent en el cervell, el poder del pensament transcendent compromès emocionalment per predir el futur desenvolupament cerebral dels adolescents i el benestar en l'edat adulta jove —independentment del seu coeficient intel·lectual— i el paper que el pensament transcendent pot tenir en la protecció del cervell adolescent davant l'estrès ambiental. Les troballes subratllen el paper actiu que els joves tenen en el seu propi desenvolupament cerebral a través del significat que donen al món social, i ajuden els educadors a pensar de maneres noves sobre la tasca emocional i social que implica una docència qualificada.

El son constitueix un determinant clau del neurodesenvolupament i de la salut cerebral al llarg de tot el cicle vital. Des de la infància fins a l’edat adulta, els estils de vida interactuen amb els processos de maduració neural, la plasticitat cerebral i els mecanismes epigenètics que regulen l’expressió gènica, modulant les trajectòries de desenvolupament, aprenentatge i adaptació.

Durant les etapes de major plasticitat cerebral, el sistema nerviós és especialment sensible als factors ambientals de risc i de protecció. En aquest context, el son emergeix com un factor protector fonamental, mentre que la seva alteració crònica s’associa a efectes negatius sobre el desenvolupament cognitiu, emocional i conductual. Durant la conferència s’explicarà com el son actua com a modulador biològic del desenvolupament cerebral, integrant evidència procedent de la neurociència, la psicologia del desenvolupament i la recerca en salut.

Així mateix, es detallaran els principals mecanismes d’aprenentatge dependents del son, incloent-hi la consolidació de la memòria, la regulació emocional, la maduració dels circuits neuronals i el funcionament de les funcions executives. A partir d’estudis longitudinals i experimentals, s’analitzarà com la durada, la qualitat i la regularitat del son influeixen en el rendiment acadèmic, la salut mental i la capacitat d’adaptació al llarg del desenvolupament.

Finalment, la sessió abordarà pautes i hàbits d’higiene del son basats en l’evidència, amb un enfocament preventiu orientat a promoure un neurodesenvolupament saludable des dels àmbits sanitari i educatiu.

L’enfocament de les «psicodisciplines» de la Dra. Maria Montessori transforma l’educació tradicional basada en assignatures en un currículum holístic i sensible al desenvolupament. En alinear els continguts acadèmics amb les característiques psicològiques i les necessitats evolutives de l’alumnat, les psicodisciplines ofereixen un marc per crear experiències educatives que són alhora intel·lectualment rigoroses i profundament significatives. Aquest enfocament proposa una reinterpretació de l’educació —no com una transmissió de coneixement, sinó com un procés de suport al desenvolupament humà en el seu sentit més ampli. D’aquesta manera, planteja als educadors el repte de dissenyar entorns d’aprenentatge que fomentin la curiositat, la independència i l’amor per l’aprenentatge al llarg de la vida, alhora que preparen les persones per contribuir de manera significativa a la societat.

Les “funcions executives” (FE) inclouen l’atenció focalitzada, l’autocontrol, la memòria de treball, la capacitat de canviar de perspectiva o de mentalitat amb flexibilitat, la resolució creativa de problemes, l’estratègia i la planificació. Són fonamentals per tenir èxit a l’escola i en tots els aspectes de la vida, així com per a la salut física i mental, l’harmonia social i una bona qualitat de vida.

Per millorar en qualsevol cosa, incloses les FE, cal pràctica, i molta. La distinció entre activitats acadèmiques i d’enriquiment és arbitrària. Activitats com el teatre, la dansa, els esports, la fusteria, la mecànica d’automòbils, la supervivència a la natura, l’orientació i moltes altres també ensenyen habilitats essencials per tenir èxit a l’escola i a la vida. Cada vegada més investigacions demostren el valor d’aquestes activitats per a les FE i per al rendiment acadèmic.

Per aconseguir les millors FE i els millors resultats acadèmics, també és fonamental atendre les necessitats socials i emocionals de l’alumnat. Les FE dels estudiants es veuen afectades, i els estudiants no poden aprendre tan bé, si estan estressats, tristos o sols. Les FE depenen del còrtex prefrontal (CPF) i d’altres regions cerebrals interconnectades. El CPF és l’àrea més recent del cervell en el curs de l’evolució i també la més fràgil. És la primera i la més afectada de totes les regions cerebrals quan una persona està trista, estressada, sola o no està físicament en forma; per tant, les FE també són les primeres i les més afectades per aquestes circumstàncies.
Fins i tot un estrès molt lleu perjudica les FE de la majoria de les persones. Hi ha bones raons neurobiològiques per explicar-ho. Malgrat que sovint es parla d’estrès “bo”, no hi ha cap nivell d’estrès que sigui beneficiós per a les FE de la majoria de les persones. En particular, sentir-se estressat per la preocupació per les notes, pel que els altres puguin pensar de tu o per la por de passar vergonya perjudica les FE i la capacitat de donar el millor d’un mateix a l’escola. Hi ha una diferència entre l’emoció i l’entusiasme de sentir-se desafiat i l’ansietat de sentir-se estressat; l’alegria i el repte de superar els propis límits són millors motivadors que la por o l’ansietat. Els infants necessiten creure en ells mateixos i sentir que els seus pares i mestres també hi creuen. Necessiten sentir-se escoltats i vistos, acceptats i valorats tal com són realment.

Entendre com el cervell coordina la computació distribuïda (la manera en què les diferents regions cerebrals treballen juntes per processar la informació) a través de l'espai i el temps és clau per explicar com adaptem el nostre comportament. Presentem una Cartografia de la Ment (un mapa detallat dels processos mentals) basada en la Termodinàmica de la Ment. Aquest és un marc senzill però potent inspirat en la física de l'energia (termodinàmica) que descriu com el cervell s'orquestra a si mateix.

Mitjançant la combinació de mesures directes de la jerarquia espai-temps (l'estructura organitzada de l'activitat cerebral al llarg del temps i a través de diferents àrees) amb la modelització generativa causal de tot el cervell (simulacions informàtiques que mostren com s'inicia i es propaga l'activitat cerebral), aquest enfocament ens permet entendre les regles físiques i els límits energètics de l'activitat cerebral a gran escala.

Primer vam provar aquest marc utilitzant grans conjunts de dades com el Human Connectome Project (un important esforç científic per mapejar totes les connexions físiques del cervell humà), mostrant un fort vincle entre com s'organitza el cervell i com pensen i aprenen els adults sans. Passant a la psiquiatria, vam trobar maneres específiques en què aquesta orquestració jeràrquica (la capacitat del cervell per coordinar els seus diversos nivells de funció) es trenca en diferents trastorns. Això ens ajuda a identificar senyals clars de problemes de salut mental i a trobar noves maneres d'ajudar el cervell a tornar a un estat equilibrat.

També vam fer un seguiment de com es desenvolupa el cervell durant la infància i l'adolescència. En nens de 4 a 15 anys, vam descobrir que el tipus d'escola a la qual assisteixen canvia la seva activitat cerebral: els alumnes de Montessori van tenir un millor rendiment acadèmic i creatiu. El seu cervell va mostrar un augment de l'asimetria temporal (un signe d'activitat cerebral sana i complexa que avança en el temps de manera estructurada) a mesura que creixien, mentre que els nens de les escoles tradicionals van mostrar el contrari.

En els adolescents, vam utilitzar la producció d'entropia derivada de l'EEG (una manera de mesurar l'energia i la complexitat del cervell mitjançant sensors al cuir cabellut) per trobar riscos específics relacionats amb la maduresa. Els adolescents que van madurar d'hora es van enfrontar a reptes de desenvolupament a llarg termini, mentre que els que patien canvis ràpids es van veure més afectats per l'estrès extern, com la pandèmia de la COVID-19.

En conjunt, aquestes troballes proporcionen un relat termodinàmic unificat de com funciona el cervell; essencialment, un mapa complet de com s'organitza el cervell en la salut, la malaltia i a mesura que creixem.