Solange Denervaud va obtenir una llicenciatura i un màster en Bioenginyeria a l’Institut Federal Suís de Tecnologia de Lausana el 2013. Va completar el seu doctorat en Neurociència a l’Hospital Universitari de Lausana, en col·laboració amb el Centre Suís de Ciències Afectives, integrant Neurociència i educació (2014-2020). Aquest interès va sorgir de la seva primera formació com a docent a l’escola Montessori (2003-2007). La recerca de Solange se centra en l’impacte del context d’aprenentatge en el desenvolupament dels mecanismes centrals d’adaptació (és a dir, la monitorització d’errors, la flexibilitat cognitiva, la creativitat i l’aprenentatge entre iguals) en escolars i adolescents. Recentment, el seu interès s’ha ampliat a la integració de senyals cardíaques i cerebrals per investigar els processos adaptatius en adults. El seu treball combina psicofísica, neuropsicologia, electroencefalografia i imatges per ressonància magnètica. Des d’octubre de 2023, Solange és la responsable d’un projecte del Centre d’Imatge Biomèdica de Suïssa (CIBM), coordinant les diferents àrees d’especialització i tècniques del CIBM en un gran projecte de recerca que busca superar els límits en educació.

Llicenciada en Psicologia, Màster en Neurociències i Doctora en Neurociències (2013) per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment és Professora Titular de Psicobiologia al Departament de Psicobiologia i Metodologia de les Ciències de la Salut de la UAB, professora col·laboradora del Grau de Psicologia de la UOC i professora convidada en diversos programes de màster en l’àmbit de la neurociència. Ha realitzat estades de recerca en institucions nacionals i internacionals com el PRBB, la Universitat d’Utrecht, la Universitat d’Ottawa i la Universitat de La Sabana (Bogotà). És membre del Core de Salut Mental de la UAB i coordina el conveni amb l’Institut del Son AdSalutem. La seva trajectòria investigadora se centra en la neurociència de l’aprenentatge, la memòria, la plasticitat cerebral i el neurodesenvolupament, participant en diversos projectes de recerca i transferència en aquestes àrees. Ha publicat prop d’una cinquantena d’articles en revistes especialitzades nacionals i internacionals i és coautora del llibre 10 idees clau sobre neurociència i educació.

Adele Diamond és la Professora de la Càtedra de Recerca del Canadà en Neurociència Cognitiva del Desenvolupament a la Universitat de British Columbia, Vancouver, Canadà. Va obtenir la seva llicenciatura a Swarthmore College en Sociologia-Antropologia i Psicologia, el seu doctorat a Harvard en Psicologia del Desenvolupament, i va ser investigadora postdoctoral a l’Escola de Medicina de Yale en Neuroanatomia.
És membre de la Royal Society of Canada i ha estat reconeguda com una de les 15 neurocientífiques més influents del món.
La professora Diamond va ajudar a establir les bases del camp actualment florent de la “neurociència cognitiva del desenvolupament” i és una de les líders mundials en funcions executives, autorregulació i autocontrol. Els seus descobriments han millorat el tractament de trastorns mèdics (TDAH i PKU) i han tingut un impacte en l’educació a nivell mundial, millorant la vida de milions de nens.
Ofereix una perspectiva notablement diferent de l’educació convencional en plantejar que centrar-se exclusivament a entrenar habilitats cognitives és menys eficient i, en última instància, menys exitós que també atendre les necessitats emocionals, socials, espirituals i físiques dels nens. Ha defensat el paper del joc, la música, la dansa, la narració d’històries i l’activitat física en la millora de les funcions executives i dels resultats acadèmics i de salut mental.
La professora Diamond ha rebut nombrosos premis, incloent-hi el “Award for Lifetime Contributions to Developmental Psychology in the Service of Science and Society” (Premi a les Contribucions de tota una vida a la Psicologia del Desenvolupament al Servei de la Ciència i la Societat) de American Psychological Association, el premi més prestigiós de la International Mind, Brain and Education Society (“International Mind, Brain and Education Society’s Translation Award”) i un doctorat honorífic de la Universitat Ben-Gurion, entre d’altres.

Doctor en Biologia, director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st i professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s'ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència i en la relació amb els processos d'aprenentatge. Ha estat també investigador a la Universitat d'Oxford i ha realitzat estades a altres universitats i centres de recerca europeus i nord-americans. Autor d’uns setanta articles científics i de vint-i-sis llibres d’assaig i divulgació, molts dels quals sobre neuroeducació. Col·laborador a diversos mitjans de comunicació, on ha publicat més de 700 treballs. Assessor en temes de neuroeducació de la International Bureau of Education de la UNESCO. El 2010 va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica, el 2018 el Premi Magisteri per la seva contribució a la neuroeducació, el 2019 la Distinció del Claustre de Doctors de la Universitat de Barcelona i el 2021 el premi ASIRE a les activitats de la Càtedra de Neuroeducació.

El Prof. Dr. Álvaro Pascual-Leone és director del Centre Berenson-Allen per l'Estimulació Cerebral no Invasiva i cap de la Divisió de Neurologia Cognitiva del Centre Mèdic Beth Israel Deaconess Medical Center (BIDMC). És degà associat d'investigació clínica i traslacional i professor de neurologia a l'Escola de Medicina de Harvard (HMS).

El Dr. Pascual-Leone va rebre la seva llicenciatura en medicina i el seu doctorat en neurofisiologia a la Universitat Albert-Ludwigs a Friburg, Alemanya. Després d'unes pràctiques de medicina a Staedtisches Klinikum Karlsruhe a Alemanya i una residència en medicina interna a l'Hospital Universitari de València a Espanya, el Dr. Pascual-Leone va completar una residència en neurologia a la Universitat de Minnesota i després es va formar en neurofisiologia clínica i control motor humà en la Universitat de Minnesota i el National Institutes of Health (NIH). Després de diversos anys a l'Institut Cajal del Consell d'Investigació Espanyol, es va unir a BIDMC i HMS el 1997.

La investigació del Dr. Pascual-Leone té com a objectiu comprendre els mecanismes que controlen la plasticitat del cervell al llarg de la vida per poder modificar-los i produir resultats òptims en el comportament del pacient, prevenir el deteriorament cognitiu relacionat amb l'edat, reduir el risc de demència i minimitzar l'impacte dels trastorns del desenvolupament neurològic. És un líder mundial en el desenvolupament, investigació, aplicació clínica i ensenyament d'una tecnologia no invasiva anomenada Estimulació Magnètica Transcranial (Transcranial Magnetic Stimulation; TMS). La TMS fa servir camps magnètics per estimular o suprimir activitats específiques de les cèl·lules nervioses, o vies, al cervell. La seva recerca ha proporcionat evidència de l'eficàcia de la TMS per al tractament de diverses afeccions neurològiques i psiquiàtriques, com l'epilèpsia, el vessament cerebral, la malaltia de Parkinson, el dolor crònic, l'autisme i la depressió resistent als medicaments.

A través del Programa d'Educació Mèdica Contínua de Harvard, el Dr. Pascual-Leone i el Centre Berenson-Allen ofereixen el curs d'educació mèdica de més durada en el món en estimulació cerebral no invasiva: fins a la data, ha ajudat a capacitar més de 900 metges clínics-científics de tot el món. També dirigeix la Beca de la Fundació Sidney R. Baer, Jr. en les Neurociències Clíniques.

El Dr. Pascual-Leone és autor de més de 750 articles científics, així com diversos llibres, i figura com l'inventor de diverses patents. El seu treball és molt apreciat per la seva innovació i qualitat i sovint és citat. Thompson Reuters ha designat al Dr. Pascual-Leone com el "autor més citat" i el seu treball ocupa el primer lloc en cites en el camp de l'estimulació cerebral durant els últims 20 anys. El Dr. Pascual-Leone també ha estat reconegut com una de les ments científiques més influents del món (World 's Most Influential Scientific Minds) i un dels 15 millors investigadors de neurociència del món. És el director de l'Estudi de Salut de Jugadors de Futbol a la Universitat de Harvard i el director científic de la Iniciativa de Salut Cerebral de Barcelona. El Dr. Pascual-Leone va ser reconegut amb un Premi Midcareer Investigator Award in Patient-Oriented Research en recerca orientada al pacient (K24) per part dels NIH i ha rebut diverses altres distincions, entre elles el Premi Daniel Federman a educador clínic destacat d'HMS. També ha estat guardonat amb molts premis internacionals tant per la seva investigació com per la seva docència, inclòs el Premi Ramon i Cajal de la International Neuropsychiatric Association, el Premi Norman Geschwind en Neurologia del Comportament de l'Acadèmia Americana de Neurologia, el premi Friedrich Wilhelm Bessel Research Award de la Fundació Alexander von Humboldt a Alemanya i el Premi de Neuropsicologia Jean-Louis Signoret de la Fundació Ipsen a França. És membre electe de la Reial Acadèmia Espanyola de la Ciència. A més, és membre de diverses societats mèdiques i ocupa posicions de lideratge en moltes, inclosa l'Associació Americana de Neurologia, l'Organització per al Mapeig del Cervell Humà i l'Acadèmia Americana de Neurologia. El seu treball també té un ampli atractiu per al públic en general i divulgació a través de la difusió en articles a la premsa incloent TIME Magazine, Newsweek, New Scientist, National Geographic i documentals de ràdio i televisió que s'han presentat a Scientific American, 60 minutes, CNN, BBC i el Discovery Channel, i diversos llibres (per exemple, Norman Doidge, The Brain That Changes Itself; John I. Robison, Switched On). Més recentment, el Dr. Pascual-Leone és coautor amb Álvaro Fernández i David Bartres-Faç del llibre El Cerebro que Cura (Plataforma Editorial, 2019).

Gustavo Deco és Professor d’Investigació ICREA, una distinció de gran prestigi, i professor catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on dirigeix el grup de Neurociència Computacional. També va ser director del Centre de Cervell i Cognició de la UPF entre els anys 2001 i 2021. L’any 1987 va obtenir el doctorat en Física amb una tesi sobre col·lisions atòmiques relativistes. El mateix any va realitzar una estada postdoctoral a la Universitat de Bordeus, a França. Entre 1988 i 1990 va obtenir una beca postdoctoral de la Fundació Alexander von Humboldt a la Universitat de Giessen, a Alemanya. Del 1990 al 2003 va dirigir el Grup de Neurociència Computacional al Siemens Corporate Research Center de Munic, Alemanya. L’any 1997 va obtenir la seva Habilitation (el màxim grau acadèmic a Alemanya) en Informàtica (Dr. rer. nat. habil.) a la Universitat Tècnica de Munic, amb una tesi sobre aprenentatge neuronal. L’any 2001 va obtenir el doctorat en Psicologia a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic. El 2012 va rebre un ERC Advanced Grant i, més recentment, l’any 2022, un ERC Synergy Grant. Els ajuts ERC mencionats són accions de finançament de la Unió Europea que tenen molt de reconeixement científic.